Recuperant el concepte mencionat en l’anterior article d’enamorament del lloc o efecte topofilia que produeix el Montseny, us proposo donar un tomb per la literatura catalana per entendre i contextualitzar millor aquest sentiment.

Per començar, podríem dir que té una semblança amb el concepte de “morriña” que utilitzen els gallecs per referir-se a la nostàlgia. Coneguts escriptors, com ara Rosalía de Castro, el mencionen repetides vegades en les seves obres de manera que és inevitable comparar-ho amb el que sentim vers el Montseny.

A mesura que passen els anys, tots els montsenyencs i montsenyenques acabem desenvolupant sentiments d’enyorança, d’estima i d’identificació cap a la muntanya, perquè volguem o no esdevé un component de la pròpia vida.

Doncs bé, si recorrem el passat de la nostra literatura, ens adonarem que aquesta muntanya ha estat font inspiradora de reconeguts poetes i escriptors catalans. El massís captivava i captiva la seva sensibilitat, i això provoca la necessitat d’escriure versos, poemes sencers o prosa dedicats al Montseny. Es pot deduir que sentien aquesta atracció cap al Montseny, citant en cada cas la seva omnipresència, grandesa, vegetació, paisatges, records…

Guerau de Liost (Jaume Bofill, 1878-1933) batejà el Montseny com “Muntanya d’Ametistes” i li donà aquest títol a la seva obra més destacada, publicada el 1908, on rendeix culte al massís a la vegada que fa d’ell la seva font inspiradora. Jacint Verdaguer (1845-1902) també dedicà un llibre a la muntanya titulat “Aires del Montseny” on predominen els records íntims amb un punt de nostàlgia i gran delicadesa.

Aquí us deixo un tast d’aquests textos i poemes que descriuen el massís des de múltiples perspectives i el que hom sent amb la seva presència.

… i en el fons, dominant el quadre, apareguent per damunt de turons, cimals i muntanyes, el Montseny, amb tota sa majestat…

                                                                                              Víctor Balaguer (juliol 1892)

Tot dardant pel Montseny, el barceloní ha après a estimar la natura, i , de retruc, la terra pairal.

                                               Joan Santamaria

El Montseny, muntanya colossal, monstruós gegant de dos caps…

                                                               Antoni Massó, Fundador de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1879)

“De tant de temps que no et sentia

veu, veueta del Montseny,

gairebé no et coneixia”.

                                                                                                              “Per la Lola”(fragment), de Joan Maragall

…La catedral montsenyenca és el palau santíssim de la claror…

                                                                                              Antoni Pladevall (1989)

…Déu te guard, vianant! Que t’imposi el Montseny una mica d’amor i una mica de seny…

                                                                              “Font de Sant Marçal” (fragment), de Guerau de Liost

“La música dels astres i harmonia,

dels clavells i les roses lo perfum;

de la serena nit l’argenteria,

del trenc de l’arbre el brollador de llum”.

                                               “Des del Montseny” (fragment), de Jacint Verdaguer

 

“Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

i al mig del mar immens, la mallorquina nau”.

                                                                                                                             Bonaventura Carles Aribau (fragment)

Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d’alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peus, sabates, bastó. Nits de boira, nits d’estrelles, nits d’ira, nits dialogant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d’amor…

Memòria personal. Fragment per a una autobiografía (fragment), d’Antoni Tàpies

L’home, en endinsar-se en les ondulacions del paisatge, respira la pau, es retroba ell mateix i se sent més home i com formant part de la topografia que trepitja.

El Montseny (fragment), de Mossèn Pere Ribot (1975)

El Montseny hi ofereix el seu aspecte més grandiós i alhora el menys abrupte; la seva mola s’alça des dels dos-cents metres fins als vuit-cents d’una sola embranzida, sense replans ni excrescències que en dissimulin la majestat. És una muntanya neta, definida. La seva silueta, que he contemplat durant tantes hores del dia i tantes hores de la nit, és la mateixa que dibuixaria un infant a qui diguessin: “Dibuixa una muntanya”.

Del llum de gas al llum elèctric (fragment),de Carles Soldevila