El massís del Montseny s’alça imponent, dominador, altiu i amb un perfil característic entre les planes del Vallès Oriental, Osona i La Selva. Qualsevol perspectiva és bona per admirar la seva bellesa.

Recordo quan el meu avi em portava a la ciutat de Barcelona, des d’on s’arriba a veure els cims afinats de la muntanya des d’indrets com els jardins del Teatre Grec, des de la Font del Gat de Montjuïc, des del Tibidabo o des d’alguns punts del port.

La zona que actualment ocupa el Parc Natural del Montseny, ha estat evocada tradicionalment per poetes, excursionistes i turistes, el que ha provocat la presència cada cop més majoritària de visitants de les zones més properes, densament poblades. Per aquesta raó, ha esdevingut una mena de “Parc de Barcelona”, com a conseqüència de la seva proximitat a la ciutat comtal o altres nuclis urbans (tant sols a 64 km) i de les bones comunicacions a través de carreteres o tren. Aquesta facilitat d’accés, entre d’altres característiques fa créixer any rere any el reclam de visitants d’arreu.

Important component de la nostra natura

El Montseny, que en els seus orígens llatins era anomenada muntanya del senyal o muntanya d’ametistes, actua com a mur protector entre les províncies de Girona i Barcelona (vessant nord i vessant sud, respectivament).

Per entendre la composició del massís, seguirem el recorregut natural de les seves aigües en la seva recerca del mar. Una part d’elles flueixen cap al Congost (conca del  Besós); altres, cap a la Tordera, mentre que les de la tercera vessant van a buscar la Riera Major- Riu Gurri (conca del Ter).  Aquesta triple xarxa hidrogràfica explica la divisió de la muntanya en tres massissos ben diferenciats per les seves conques, amb els seus cims anomenats:

Turó de l’Home i Les Agudes, amb 1.706 metres, ambdós a l’Est.

Tagamanent, amb 1.055 metres d’alçada, a l’Oest.

Matagalls, amb 1.697 metres, al Nord.

Aquests cims són els més alts de la serralada Prelitoral Catalana, de manera que es pot observar com el Montseny s’eleva bruscament amb un fort pendent, produint impressió a qualsevol que s’hi acosti.

El pendent original del massís fou aprofitat enginyosament per les feixes de conreu. Aquesta característica, malauradament, costa més de veure o ja no es veu, a causa de l’abandonament de masos, edificis o construccions complementàries com ara corrals, barraques (de pastor o de carboner),… Aquests canvis d’ús han estat notoris en el canvi de fesomia del Parc Natural del Montseny, ja que s’ha observat de mica en mica l’avançada de matollars i de bosc que afecten a la pèrdua progressiva de camins de desembosc, de creu o de ramaders i guanyen superfície a tots aquests edificis o masos abandonats, perdent el mosaic paisatgístic i patrimonial de la zona (Boada, 2002).

Tot i així, el Massís del Montseny és ben conegut que ofereix una gran riquesa paisatgística representant, en diferents escales, tres de les regions biogeogràfiques europees (Boada, 1990):

 1-  La mediterrània (fins a la cota 900 aproximadament)

2-  La centre-europea o eurosiberiana (de la cota 900 fins aproximadament  la  1.600)

3-  La boreo-alpina (de la cota 1.600 fins als cims culminants)

Per aquestes raons i per moltes més que anirem mostrant a Món Montseny, són molts els que se senten atrets per la percepció de les belleses que ens ofereix el Parc Natural del Montseny.

Tots els que contemplin i entenguin el massís com un referent de la nostra natura, que hagin tingut l’oportunitat d’endinsar-se en els seus densos boscos i hagin observat els paisatges magnífics i pintorescs, sentint la fragància de l’aire pur del lloc, cauran en l’encanteri i no es desfaran de l’efecte topofília que produeix el Montseny. En una paraula, la seducció del Montseny, des de la que escric en aquest bloc.